Aquests dies estem vivint dos debats transcendentals pel futur immediat del nostre país. D’una banda, al Congreso de los Diputados, s’ha iniciat el procés d’investidura del president del govern espanyol per a l’actual legislatura. De l’altra, al Parlament de Catalunya, el president Aragonés s’està sotmetent al debat de política general, el més important de l’any juntament amb el de pressupostos.

En el cas del primer debat, el d’investidura, el candidat proposat pel Rei, el Sr. Alberto Núñez Feijóo, el seu discurs sembla més el d’un cap de l’oposició, o un candidat a unes pròximes eleccions, que no pas el d’un candidat a presidir España. Tant és així, que l’altre candidat, al qual la majestat espanyola va descartar inicialment, el Sr. Pedro Sánchez-Pérez-Castejón, ni s’ha molestat en entrar a rebatre-li els arguments.

Mentrestant, els partits independentistes, (ERC i Junts), allà i aquí, fan la seva guerra particular per apuntar-se l’èxit d’allò que puguin arribar a obtenir en un hipotètic acord per votar al segon candidat. Només una cosa va quedar clara després del resultat del 23J. Nacionalistes i independentistes, bascos i catalans, no donarien suport al PP, sobretot per la seva aliança amb VOX.

La paraula que més vegades ha sortit a ambdós debats ha estat AMNISTIA. Paraula que fa uns anys acompanyàvem de llibertat i Estatut d’Autonomia, però que ara es descriu com a camí per a la independència, però no com a final de trajecte.

Estic absolutament d’acord en el fet que l’objectiu final de Catalunya ha de ser la independència. Aconseguint-la ja no caldria demanar amnistia ni reclamar llibertat a España. Però per aconseguir arribar al final d’un camí tan costerut, cal fer-lo plegats, fent que sigui més suportable i, si cal, fent relleus.

En definitiva, veient l’espectacle polític d’aquesta setmana, no podem ser gaire optimistes. Davant una oportunitat única, en què els resultats, tot i la reculada en el nombre de vots, han fet imprescindibles els partits independentistes, ens podem trobar amb una repetició electoral que concentri el vot en els grans partits espanyols. Si això passa, ens haurem quedat amb un pam de nas i només ens quedaran les baralles per veure qui la té més grossa.

Déu hi faci més que nosaltres!