Es tracta d’una frase feta que possiblement hem sentit moltes vegades. Però, probablement, és la primera vegada que algú la pronuncia des del faristol en un acte tan solemne com la constitució del Plenari de l’Ajuntament de Barcelona.

El protagonista va ser Xavier Trias, guanyador de les eleccions municipals del 28M i signant d’un acord amb Ernest Maragall que garantia un govern sòlid i de reputació contrastada.

El motiu, un acord contra natura entre PSC, Comuns i PP. Encara que també el podem considerar completament natural si l’analitzem en clau nacional espanyola.

Un acord que va donar l’alcaldia a Jaume Collboni, que havia declarat, per activa i per passiva, que respectaria al guanyador. Què si no guanyava aniria a l’oposició. Un acord que manté el sou a tots els ben pagats càrrecs dels Comuns, que han vist com perdien per segona vegada davant una candidatura independentista.

I, finalment, un acord que permetia al PP evitar un govern independentista a Barcelona, revifant l’esperit del 155 amb els socialistes. A la vegada, el PP evitava, de moment, que els Comuns entressin al govern, malgrat que continuïn formant part de la gent més ben pagada de la institució.

Les repercussions seran previsiblement desastroses. D’entrada, el votant independentista, veient que el seu vot no és respectat, no té motius per votar el 23J.

El votant socialista es pregunta si el PP és realment tan dolent si és capaç de pactar amb el PSC i fer alcalde a Collboni.

El votant d’En Comú Podem, quan veu els pactes de la seva formació amb el PP, dona per mort i enterrat el moviment del 15M. També perquè s’adona que es defensen uns sous abans que qualsevol valor social.

El possible votant del PP el 23J, que ara va votar Trias, es pregunta si els que pensava votar són de fiar quan s’alien amb el PSC en contra d’allò que ells volien per Barcelona.

Tot plegat, un desfet de temps. El “Que us bombin a tots” no és només la frase d’en Trias, és el que un percentatge molt elevat d’electors pensen de la classe política. Electors que veuen com les coses han canviat en els darrers anys i, no tots, però molts, només es preocupen dels seus interessos particulars i de partit, prescindint de projectes i valors.

Així i tot, encara hi ha qui no entén per què puja l’abstenció, hi ha més vots nuls i blancs que mai, i determinats partits, que no haurien de trobar espai a la nostra societat, cada dia tenen més força.

 

Quim Fernàndez