Després de la pandèmia, els meus hàbits viatgers han variat, m’he acollit al turisme de proximitat i l’entorn visitat ha estat Catalunya i Espanya. La mobilitat s’ha realitzat en transport públic, sobretot el tren, i he quedat esparverada de les diferències de preu entre comunitats autònomes.
Catalunya és la més cara, per golejada, enfront Madrid, Andalusia i València, que són les zones geogràfiques en les quals m’he mogut. En canvi, les prestacions rebudes són molt inferiors.
Em sento estafada quan veig que un bitllet de deu viatges d’una zona, l’anomenada T-casual, costa 11,35€ i només la pot fer servir una persona, mentre que a València val 5€ i és multipersonal. O els servei de Rodalies de Madrid són més barats, i gasten trens nous de trinca, brillen i tot, en comparació als nostres. També els trens de mitja distància de Cadis semblen petits AVEs, que no tenen res a veure amb els nostres trens regionals, que són vagons antics reformats i pintats.
És indiscutible que l’Estat no inverteix prou en infraestructures a Catalunya. Any rere any, el pressupostat i el que es destina realment, no té res a veure. Sempre amb excuses o, directament, sense justificació. I el corredor mediterrani ens el pintarem a l’oli. Interessa més que l’estepa madrilenya estigui millor comunicada. Però no, no em serveix l’excusa que Madrid ens roba, perquè nosaltres ens deixem prendre el pèl. Per la classe política tot val per conservar les poltrones del poder, o per partidisme, o ves a saber. Les necessitats reals de la gent de peu, poc importen quan qui ens ha de defensar es mou en vehicle oficial privat, i el transport públic només el fa servir per posar-se’l a la boca quan s’acosta campanya electoral. No puc evitar el símil escatològic ferroviari, i convidar a qui pren les decisions sobre les infraestructures, que vagi a cagar la via.
I ja posats, també a la nova moda de no portar auriculars al tren, de manera que hem d’anar escoltant les cançons, vídeos, i converses telefòniques del veïnat de vagó, i més enllà. Em venen ganes d’agafar el cotxe i prescindir del transport públic. Aleshores m’indigno pel preu de la benzina i em preocupo per la sostenibilitat. Així que, de vegades, em tancaria a casa, com un cargol, per no empipar-me tant amb l’espècie humana.
Elisabet Cassà