El món laboral. Tan detestat i tan volgut alhora… Dilluns que haurien de ser dissabte. Nòmina esperada el dia trenta de cada mes, qui tingui la sort de tenir una paga fixa, clar, perquè les persones que treballen sota el règim d’autònoms han de resar perquè els abonin la factura, a no més de 90 dies si pot ser. Podem trobar dues modalitats de vida: la feina no ens agrada, però necessitem el sou, o la feina ens apassiona però la remuneració no permet cobrir ni les despeses bàsiques.
Miris com t’ho miris, en aquest país les condicions laborals no són molt engrescadores, aleshores moltes persones amb la titulació recent sota el braç, marxen a l’estranger per poder-se forjar un futur professional més brillant. Això vol dir que amb els nostres impostos paguem les universitats, però la inversió no ens repercuteix aquí. I no parlem de plans d’estudis absolutament allunyats de la realitat del dia a dia, poques vegades pots aplicar els coneixements de la carrera a la feina, si tens la fortuna de trobar-ne una.
S’ha normalitzat no incloure el sou a les ofertes de treball. En el millor dels casos indica la frase: sou a convenir, o remuneració segons vàlua. Per tant, si arribes a la fase d’entrevistes, i aconsegueixes saber quan pensen pagar-te (perquè està mal vist preguntar-ho directament), aleshores veus que has perdut el temps, a no ser que no tinguis més remei que entrar en la precarietat laboral. Es pot saber per què no es detallen les condicions horàries i salarials a les convocatòries? Són unes informacions primordials, desenganyem-nos, la majoria treballem per pagar factures i voldríem conèixer el sou d’entrada.
I els oficis? Que lluny queda el mestratge…, la “titolitis” ha arribat en aquest sector. S’ha acabat aprendre de la gent més gran. Professionals de l’automoció, per exemple, no poden treballar com a professors del gremi si no tenen cap titulació. Encara que portin vint anys a l’ofici, la plaça serà per algú amb una enginyeria que, probablement, no ha soldat mai a la seva vida. És la llei, és la normativa. Clar, encara que no tingui cap mena de sentit, hem d’entomar directrius que, molt probablement, han redactat funcionaris que no han de patir per la seva feina. I no dic que no s’ho hagin treballat, al contrari, té mèrit superar unes oposicions amb un temari general soporífer, però no queden exempts de la desmotivació i d’un punt d’indolència perquè, total, no em faran fora.
Cal parlar de professionals de banca amb jubilacions poc després dels cinquanta anys? Mentre que paletes o altres feines físiques han d’esgotar les seves forces fins als seixanta set? En fi, en aquest país les condicions laborals no són molt engrescadores, però podem estar alegres, que hi ha països molt pitjors. Doncs res, seguim empenyent la roda del hàmster.
Elisabet Cassà