El darrer any ha estat complicat. Sí, i el pitjor està per venir, entre la crisi climàtica, energètica, política… però em refereixo a que ha estat difícil a nivell personal i professional. Una temporada dura entre transitar quatre dols de familiars i la mort tràgica d’una amiga, a banda d’una sobrecàrrega laboral i d’estudis.
El cos avisava: insomni, mals de cap, pes al pit, pèrdua de pes, cansament, analítiques alterades, manca d’il·lusió… però no en feia cas fins que he petat. Estic exhausta físicament i anímica. I què em trobo? Menysteniment de la salut mental. En un article anterior ja apuntava: És necessari posar la salut física i la mental al mateix nivell. Tothom entén que una cama trencada vol temps de recuperació. En canvi, davant un estat mental de baix to, s’atribueix a l’actitud, o la manca de voluntat, o el caràcter de la persona. Molt poca gent comprèn que també requereix un temps de cura, el qual dependrà de la gravetat del problema.
La dificultat rau en si la incomprensió la reps per part de professionals de la medicina. M’he sentit a dir perles com: “depèn de la vida que portés, jo també em suïcidaria” o una absoluta manca de validació davant qualsevol cosa que expliqués per concloure: “tothom porta les seves motxilles”. Sí, clar. Però hi ha motxilles més grans, d’altres més lleugeres. També les sensibilitats de les persones són diferents…
Sort que davant aquesta falta de tacte, d’empatia i de professionalitat, també he trobat metges, metgesses i altres persones que m’estan donant molt suport emocional. El tema no acaba en el sistema mèdic. Quan vaig sol·licitar l’anul·lació de la matrícula d’estudis aportant un informe de la psicòloga, des de la universitat em van respondre que no m’acceptaven la petició perquè és un metge no facultatiu. Desconeixia que hi havia professionals de primera i de segona classe.
De totes maneres, diuen que la realitat és la que és, i la nostra interpretació de la mateixa, marca la diferència. M’adono que el malestar provocat per aquestes mostres de manca d’empatia, venen perquè jo tampoc m’acabo de permetre tenir problemes de salut mental. Si anés amb una ferida física al cos, no em remouria la mala actitud de determinades persones, pensaria que el problema el tenen ells i no jo. Definitivament, en aquesta societat és millor trencar-se una cama que no pas que se’t trenqui l’ànima.
Elisabet Cassà