Després d’un llarg període on s’ha glorificat el consumisme, totes les llars tenen més objectes acumulats. Que si les rebaixes d’estiu, que si els descomptes del Black Friday per estalviar de cara a les compres nadalenques, que si els corre-cuita durant les festes per ultimar regals… No ens adonem que s’economitza no gastant, no pas en comprar més barat. L’autèntic estalvi, la ganga del 100%, és no adquirir. Entenguem-nos, no estic postulant pel consum zero sinó apostant per regalar experiències i no objectes que, en el fons, no necessitem.
Quants cops hem comprat per amagar insatisfacció interna? Quants cops ens pensem que si paguem més diners per un obsequi, demostrem més amor? S’estima dedicant més temps a la persona.
Estic agraïda de viure en un pis molt petit perquè m’obliga a ser curosa amb els objectes que entren, per no acabar ofegada entre coses que ni necessito ni em fan feliç. El procés ha durat anys, no ha estat gens fàcil ja que vivia en un pis molt gran. La primera retallada forçosa va ser dolorosa. Aquells mobles fets a mida, tan bonics i tan cars; o el balancí dels meus avis que vaig salvar de la deixalleria. Res cabia al nou pis.
Portava un temps amb sensació d’ofec. Vaig rellegir La Màgia de l’ordre de la japonesa Marie Kondo, i La Casa minimalista de l’americà Joshua Baker. Val a dir que es noten les connotacions culturals, no ho podem agafar tot al peu de la lletra perquè la nostra realitat és diferent, però les bases sí.
Us voldria compartir els dos aprenentatges que considero més importants de cadascun. És necessari, tal com afirma Kondo, treure tota la roba de l’armari, tots els llibres de la prestatgeria, i agafar objecte per objecte per tal de seleccionar si va a la pila de conservar o d’eliminar. Notes immediatament si allò et fa feliç o no. És possible que en algun cas hagis de fer passar alguna pertinença per una segona ronda (però ja avanço que en cas de dubte, és un no). Eliminar vol dir regalar, vendre, reciclar o arreglar per un nou ús. Només portarem a la deixalleria les coses trencades, espatllades, que no es poden aprofitar de cap manera.
Baker em va ensenyar que ser pràctic no sempre és positiu. Un clar exemple és la torradora de pa. Aposto que molta gent la tenim al marbre de la cuina, a punt per fer-la servir cinc minuts al dia, mentre es passa les vint-i-tres hores i cinquanta-cinc minuts restants, ocupant un espai físic i visual. Treure-la i desar-la a l’armari no arriba a un minut i alliberem el taulell de cuina.
No és fàcil rastrejar tot el que tens. Segurament no et farà res eliminar els cables d’una tele que ni tens; però costarà amb algunes peces de roba que ja no et van bé, o reconeixes que no t’agraden i t’ho posaves per inèrcia; alguns records bons o dolents que conserves… Enfrontant-te amb les teves coses també t’encares amb tu mateixa. Per què guardes això? Et fa feliç o t’estàs aferrant a un passat que no tornarà? Ets capaç de deixar-ho anar?
Us animo a llegir aquests llibres i proveu l’experiència de buidar espais i alliberar-vos la ment. Perdoneu l’extensió, malgrat el que proclamo, no m’ha quedat un article gaire minimalista.
Elisabet Cassà