De moment, els més de 170.000 pacients que estan pendents d’una operació quirúrgica, les més de 160.000 persones que esperen una prova diagnòstica o les 400.000 persones que esperen ser visitades per un especialista a Catalunya. I, no ens enganyem, qualsevol persona que sigui susceptible d’emmalaltir i no estigui en condicions de poder pagar tota mena d’intervencions mèdiques privades —recordem, per exemple, que un tractament de càncer costa de mitjana uns 90.000 €—, és a dir, pràcticament tothom. Acabaríem abans responent qui és que no necessita una sanitat pública, i per quin motiu fan tot el possible per desmantellar-la.
Ja fa temps que a Catalunya hi ha qui carrega contra els serveis públics, tant des de dins com des de fora, amb la intenció clara d’afavorir, primer, la transfusió d’enormes quantitats de diners públics a l’empresa privada mitjançant la creació de sistemes concertats; i segon, d’aconseguir crear tota una xarxa privada que acabi predominant per sobre de la debilitada estructura pública. Desgraciadament, que aquest model que fomenten abandoni a la seva sort gran part de la població del país, sembla no importar gaire.
És evident que això només pot defensar-se des del privilegi, des de la perspectiva de saber-te molt lluny de les xifres que s’esmenten al primer paràgraf i que es tradueixen en mesos d’espera per als pacients. Com també és evident que aquest privilegi l’aconsegueixen i el mantenen a costa de vendre la salut de la població al millor postor. Un negoci rodó que requereix la imprescindible col·laboració de l’estat i de la Generalitat per anar desgastant el servei, infrafinançant els centres mèdics i descuidant el personal sanitari. És així com un servei essencial i de qualitat queda abandonat i sostingut tan sols per la bona voluntat i la tossuderia de les treballadores i els treballadors. És així com proliferen les assegurances privades al mateix ritme que se saturen els passadissos dels hospitals, de les habitacions ja ni en parlem.
Aquests dies, però, és novament el personal sanitari qui ens alerta de com de prop estem del col·lapse. Hi ha convocades diferents vagues i mobilitzacions arreu del territori per demanar, entre d’altres: un únic model de gestió pública, unes ràtios de pacients que permetin una atenció òptima als malalts, una inversió que estabilitzi les plantilles i augmenti el personal d’acord amb les necessitats mèdiques i, en el cas de Mataró, acabar amb les irregularitats i el deute històric per recuperar l’autonomia de funcionament que permeti als professionals actuar en benefici dels pacients i no dels criteris empresarials que limiten la seva despesa. Si més no, val la pena escoltar aquest missatge dels professionals de la medicina que amb totes les forces lluiten per garantir un servei públic digne. I, si som dels que sí que necessitem i valorem tant la sanitat pública com a les persones que hi treballen, unim-nos a les marees blanques per aconseguir tot el que demanen: perquè ens hi va la vida.
Carlos García Cádiz
Alcaldable de la CUP Mataró