Ric per no plorar quan sento aquell discurs tan suat sobre la immigració, em refereixo a allò de que venen per treure’ns la feina…
D’una banda, no tinc massa clar que el jovent europeu del segle XXI estigui per anar al tros a collir pomes, com feia la meva parentela de les terres de ponent a finals del segle passat. I algú ho ha de fer.
D’altra banda, crec que la feina la treuen les màquines i els procediments que ens estem inventant, amb l’excusa imbatible del progrés i la qualitat de vida, no pas les persones que fugen de realitats complexes. Crec que molt poca gent marxa per gust de la seva terra.
A quins procediments em refereixo? Doncs als que hem normalitzat tant que ni en som conscients. Estem avesats a pagar els peatges amb targeta o mitjançant un aparell que ens permet no aturar el vehicle, traiem diners en els caixers automàtics, ens auto-assortim de benzina, a les biblioteques ens podem fer els préstecs i les devolucions dels documents, en molts centres comercials ja podem escanejar i pagar els productes pel nostre compte, quan truquem al servei d’atenció al client hem d’interaccionar amb un robot, i la llista va creixent.
En general és molt pràctic i podem guanyar uns minuts, però perdem humanitat. Aquell bon dia, aquella salutació a una persona de carn i ossos en comptes d’interactuar amb una màquina. Aquell tracte personalitzat quan demanaves o oferies recomanacions de llibres a la biblioteca. Ara no et deixen marge de conversa, t’envien a la màquina d’auto-préstec directament.
L’exemple més flagrant es dona en les entitats bancàries, ja no es tracta de deshumanització, sinó que en alguns casos és un edatisme (actitud discriminatòria per motius d’edat, generalment avançada) que ratlla el maltractament. Vaig presenciar una conversa telefònica d’un agent de banca, on afirmava que internet ha vingut per quedar-se i amb 50 anys encara ets jove per aprendre’n. No vaig sentir l’altra persona interlocutora, però quan va penjar, no em vaig poder estar de preguntar com s’ho ha de fer algú de 80 anys. Em va respondre que gestionin els fills. Doncs no sé com m’ho faré jo que no en tinc…
Em va alegrar veure que un jubilat va engegar una campanya a la plataforma Change.org, en la que reclamava una humanització de les entitats bancàries. I, sobretot, em va entusiasmar tant l’acollida viral com que, aparentment, els bancs s’han posat les piles per tenir en compte tota la clientela.
No perdem el factor humà que caracteritza a la nostra espècie, sinó no mereixerem ni la categoria d’animals mamífers, sinó de robots que respiren.
Elisabet Cassà