Estem acostumats a créixer escoltant històries del passat, no tan sols a l’escola, sinó també a casa, al barri i a la ciutat. I, segurament, són aquests relats més propers als nostres espais quotidians i en què han estat implicades persones vinculades d’alguna manera a nosaltres i el nostre entorn els que ens ajuden a conformar una idea del lloc on vivim. Una idea que no és poca cosa.
En aquest cas, és també un sentiment de pertinença que ens implica. Què pot empènyer-nos amb tanta força a participar i a dir-hi la nostra com voler millorar el nostre barri, casa nostra? I és aquí on una antiga història pren tota la seva força, atès que no només transmet la idea, sinó la possibilitat d’executar-la, la comunió entre el desig de viure millor de les generacions passades i de les generacions presents i, encara millor, ens dona les eines per a fer-la possible.
Hi havia una vegada al barri…
El 1974 l’ajuntament de Mataró va decidir que l’espai de l’antiga fàbrica química de Cerdanyola, “Can Tuñi”, no seria transformada en el pulmó verd que reclamaven les veïnes, sinó que s’urbanitzaria com tants altres solars. La gent, ràpidament va reclamar al consistori que fes marxa enrere. El barri creixia sense aturador i sense una concepció sana i moderna dels seus espais. Faltaven arbres, així com un lloc de trobada per les entitats del barri, i era això el que es reclamava.
Amb tot, malgrat la recollida de signatures i la instància que va presentar-se de manera conjunta, l’alcalde no cedia. Per això, al novembre del mateix any es va organitzar una gran manifestació. La concentració va ser multitudinària i la ciutadania, amb les seves pròpies eines, va acabar ocupant l’espai per començar a construir el parc del qual avui podem gaudir. Evidentment, el consistori va haver de cedir.
Avui…
La Teixidora, l’espai popular alliberat a l’antiga escola Menéndez i Pelayo, era un espai municipal abandonat pel consistori, sense cap proposta ferma de futur. El passat primer de maig va ser ocupada pel Sindicat d’Habitatge, i des d’aleshores no s’ha parat de buscar un consens amb les veïnes de Mataró.
Actualment, s’hi ha recuperat l’hort, s’han desembussat les canonades i s’estan repintant les parets. A més d’haver encarregat diferents estudis a arquitectes tan coneguts com l’Agàpit Borràs per tal de conèixer de primera mà l’estat de l’edifici i encarar altres reparacions com poden ser les humitats generades arran de l’abandonament de l’edifici per part del consistori.
També s’hi duen a terme diferents tipus d’activitats, acadèmiques, esportives i culturals, obertes a tota la ciutat i pensades per a totes les edats i condicions. Sembla que del 1974 fins ara, hi ha inquietuds ciutadanes més que compartides…
Tot i així, la resposta de l’alcalde no ha variat. El seu equip proposa a correcuita la demolició de l’equipament per fer-ne d’ell un aparcament. Tramitant d’urgència el desnonament de l’escola sense ni tan sols asseure’s a escoltar la proposta del Sindicat o de les diverses associacions de la ciutat que ja li estan donant suport.
Però l’error fatal d’aquest govern no és només la manca de propostes serioses, és la negativa del mateix a escoltar al veïnat. Per a un govern, escoltar una proposta sorgida de la ciutadania hauria de ser un deure, fins i tot quan no t’agrada el que es proposa. En canvi, han escollit fer servir totes les eines de què disposen per silenciar qualsevol protesta. A les institucions democràtiques, asseure’s a parlar amb la gent no hauria de ser mai vist com una derrota, sinó com el començament de qualsevol projecte.
Carlos García Cádiz
Veí de Cerdanyola i candidat de la CUP Mataró