Estar bé amb una mateixa és tot un repte, perquè hem estat educades per a ser prudents, obedients, responsables i, sobretot, no prioritzar-nos mai. Voler girar les tornes genera inseguretats. Què passa quan es tracta de dones que ocupen alts càrrecs i tenen molts homes al voltant? Es senten qüestionades contínuament.
Per això, cada cop és més freqüent escoltar el concepte ‘síndrome de la impostora’, en femení, perquè afecta a dones. Directives que han arribat amunt pel seu talent, esforç i perseverança, ho han de demostrar constantment, als altres i a elles mateixes, perquè no sempre s’ho creuen. No cal estar molt amunt de l’escalafó professional, per exemple investigadores i científiques han de justificar la seva vàlua, no sempre reconeguda. Em pregunto el percentatge que exerceix com a caps de projectes de recerca.
Conec dones fantàstiques i molt vàlides, totes amb problemes d’autoestima, fins i tot les que no ho sembla. No és exclusiu de dones, homes també, però ells ho tenen millor que nosaltres perquè el sistema està muntat per ells i per a ells. Alguns casos m’han sorprès, no m’esperava que darrera una aparença segura, o serena, o emprenedora, sigui quina sigui la dècada que entomi, també s’amaguen inseguretats i temors.
De tant en tant surt alguna empoderada, però altres fèmines ja procuraran censurar-la per fer-li baixar els fums, no fos cas que sortís del rol que tenim assignat culturalment. Afortunadament, en l’actualitat tenim més consciència col·lectiva per ajudar-nos les unes a les altres.
Què està passant? Per què no ens sentim capaces? Tanta dona estupenda amb por de brillar no és bo. La societat necessita que tothom pugui expressar el seu potencial sense complexos mentals, ni tampoc físics, perquè ara ens manen estar immerses en la temuda operació bikini, i lluir cossos propers als cànons establerts per la indústria de la bellesa. Però no em sorprendria que al darrere de la tirania de les cremes reductores, s’hi ocultin magnats amb cossos no normatius, els quals s’han inventat el terme fofisanos a la seva mida, mentre els trastorns alimentaris en nenes, noies i dones, estan a l’ordre del dia.
Sigui el cos, sigui el càrrec laboral, sigui les creences limitadores, sigui l’educació rebuda, sigui la influència social, o sigui de tot una mica, el cert és que l’autoestima femenina és un dels temes a treballar durant tota la vida, per creure’ns capaces per ser, estar i fer el que ens alinea amb els nostres valors i viure en coherència.
Som-hi, companyes!
Elisabet Cassà