Aquests dies, es sent el clam unànime de ‘No a la guerra’ enfront la invasió russa a Ucraïna. Una onada de solidaritat cap a les persones refugiades està sacsejant Europa. Se’m generen sentiments contraposats que intento analitzar.
D’una banda, l’eslògan ‘No a la guerra’ em trontolla sense saber per què. Albert Om, periodista de RAC1, em dona la resposta quan afirma que es fa servir el mateix lema contra guerra d’Irak de l’any 2003. Considera que en aquells moments el missatge era clar. En canvi ara què diem? No a Putin? No a la invasió? No a la resposta bèl·lica d’Ucraïna? Jo afegiria: No a quina guerra, exactament? Per desgràcia, en el món n’hi ha d’altres en actiu que no ocupen titulars.
D’altra banda, tot i que m’alegra comprovar la ràpida mobilització tant de particulars com de diversos estaments, també em dol palesar la hipocresia de les accions, a causa de les diferències de criteris. Sembla que les persones de pell fosca, provinents de pasteres en el Mediterrani, tenen menys drets que la gent rossa amb ulls blaus que també fugen dels horrors del seu país. A qui venia de Síria durant el 2015, els van enviar al camp de refugiats de Mória, a l’illa grega de Lesbos; per qui ve d’Ucraïna, Europa posa en funcionament la directiva de protecció temporal per refugiats, una normativa que no s’havia aplicat mai, tot i datar del 2001. Justament Polònia i Hongria sempre s’havien manifestat contraris a acollir, mentre que ara obren les portes de bat a bat.
El 2015 parlàvem de crisi de refugiats, perquè no hi havia capacitat d’acollir. Ara es veu que sí la tenim… En el ‘Polònia’, no el país sinó el programa de TV3, van emetre un gag que satiritza aquesta disfunció. I Txell Feixas, ex-corresponsal a l’Orient Pròxim, en una presentació del seu llibre ‘Dones valentes’ a Mataró, denuncià la desigualtat en el tracte vers les persones refugiades segons la provinença.
El calendari, impassible, mostra que ha començat la Quaresma, el període d’austeritat i moderació per antonomàsia. Qui s’hauria de moderar són les persones, que a ple segle XXI, encara volen arreglar les diferències amb una guerra. Que no hem après res de la història de la humanitat?
En una vinyeta es veia un òrgan sexual femení com a símbol de l’origen del món, i un de masculí com a origen de les guerres. Fa milers d’anys que governen els homes, ara ens haurien de deixar governar a les dones. Almenys no enviaríem els nostres fills a la guerra.
Cloc l’article amb aquest al·legat feminista, i no perquè sigui la setmana del 8 de març, ja que el dia de la dona hauria de ser els 365 dies de l’any; sinó per reivindicar les frases en afirmatiu i la voluntat de consens, en comptes d’anar pel món amb un NO al davant.
Sí a la pau. Sí a les dones.
Elisabet Cassà