El ‘Festival de la Cançó d’Eurovisió’ s’emet des de 1956, amb una única interrupció l’any 2020 en motiu de la pandèmia del coronavirus. Moltes persones senten total indiferència vers aquest concurs. A d’altres, en canvi, els desperta passions fins al punt d’assistir com a públic a totes les edicions.
Durant els anys 80, aquella remota època en la qual no existia internet i només sintonitzàvem dos canals de televisió, a casa el seguíem. Més endavant, va decaure l’afició, revifada a principis de mil·lenni amb el concurs ‘Operación triunfo’, on es seleccionava qui representaria Espanya a Eurovisió. Un parell d’anys després de la novetat, em vaig oblidar del certamen. Enguany he tornat a posar la mirada arrel de la polèmica que s’ha desfermat fins arribar al Congrés dels Diputats.
Aquest 2022 es seleccionaven intèrprets en el ‘Benidorm Fest’. Segons els criteris de votació establerts per RTVE (Radiotelevisión Española), un jurat va escollir una cançó que no era la triada pel públic. Aleshores es va qüestionar la normativa de vot, i el perquè la opinió de cinc persones té més força que milers.
Si una persona afirma que plou i l’altra sosté el contrari, la tasca de la periodista és obrir la finestra i comprovar-ho. Així que vaig voler veure les actuacions de les tres cançons de la discòrdia: ‘Terra’ de Tanxungueiras, ‘Ay mamá’ de Rigoberta Bandini i ‘SloMo’ de Chanel.
D’entrada em va satisfer que la representació fos íntegrament femenina. És una manera de guanyar espais per a la història. Les integrants galaiques fan un bona posada en escena. No sé quin problema existeix amb el gallec justificant que no es comprèn. Quantes de nosaltres entenem les cançons en anglès? Pel meu gust, la melodia és un punt repetitiva, però destil·la un missatge molt bonic, al crit de ‘no hi ha fronteres’ en les diverses llengües de l’estat.
L’actuació de Rigoberta Bandini, a banda del pit gegant a l’escenari i cantar descalça com a fets diferencials, no em sembla molt eurovisiva. En primera instància la cançó tampoc no em va entusiasmar. Ara cada cop m’enganxa més. La lletra és potent, i Delacroix encantat que es torni a parlar d’ell.
El número de Chanel és molt vistós i balla de meravella. Encaixa totalment amb el que s’espera d’una cançó d’Eurovisió. El problema és la lletra. Han volgut crear un reggaeton a la femenina, amb la intenció d’empoderar, però crec que no ens fem un favor dient que ‘yo siempre toy ready’. Més valdria recordar el no és no! Em quadra millor el missatge de la Bandini. Té raó: por qué dan tanto miedo nuestras tetas?
Elisabet Cassà