Mataró des de fa molts anys pateix una situació incòmoda i des del meu punt de vista, contrària als seus interessos socials, culturals, econòmics i polítics. La okupació. Però no en el sentit en que molts la veiem a través dels mitjans i les notícies, que també. Però aquest és un altre problema, més aviat d’ordre públic i de justícia.
Mataró està social, política i culturalment okupada. Una situació que també la perjudica econòmicament. I la responsabilitat d’aquesta okupació no la tenim ningú més que els mateixos mataronins.
Demogràficament, Mataró entre 1950 i 1970 va créixer molt. El sector industrial es va modernitzar i la mà d’obra barata espanyola ( ho era en tot l’Estat) abaratia els preus dels productes que s’exportaven a fora, i que no trobaven competència. Aquest impuls industrial va fer que durant els anys 60 les zones industrials d’Espanya (Catalunya, País Basc i València) rebessin població d’arreu de l’Estat per treballar a les fàbriques. A casa nostra, això va comportar un considerable augment de la població i, en conseqüència, l’aparició i desenvolupament dels barris. Mataró, que vivia de la pagesia, i on per exemple l’exportació de la patata tenia la força de la verema, va passar a exportar mitges, mitjons, camisetes i tota mena de roba interior. A remolc, també va tenir una gran importància la fabricació i exportació de maquinària vinculada al sector.
Evidentment, tot aquest creixement demogràfic, va esdevenir acompanyat de les seves tradicions i costums culturals, que poc a poc van anar posicionant-se a la nostra ciutat. Res a recriminar ni molt menys. En tot cas sí, a la apatia dels catalans que s’ho miraven, sense participar en les seves pròpies tradicions culturals.
En tot això, les inquietuds polítiques i socials van començar a fer xup-xup. I aquí de nou la apatia de la ciutadania autòctona i les classes benestants, que no pas burgeses, va fer que la immigració, de fet amb moltes excepcions, i parlo de Mataró, prengués la iniciativa. I clar, aquestes excepcions, sabien amb qui comptar i a qui havien de acontentar.
Va ser d’aleshores, que la cultura catalana va passar a ocupar un lloc més aviat representatiu, a vegades quasi folklòric a casa seva, però mancat del natural patrocini de la cultura autòctona. La majoria d’actes promocionats per les institucions catalanes, es van bolcar a promocionar cultures alienes a les nostres tradicions i costums. No pas en va, les nostres representacions polítiques en les administracions, tenien molt clar qui els havia votat i a qui es devien, si volien repetir en el càrrec. I de nou, la culpa va ser totalment responsabilitat de la nostre apatia. El fet de no fer i de no participar.
Des de llavors, i portem més de quaranta anys, política, social i culturalment estem OKUPATS. Okupats per una sèrie de polítics que tot i ser o dir-se catalans, ni per un moment pensen en les nostres tradicions, ni en la nostra cultura, ni molt menys, en el seu fil conductor: la nostra llengua; d’imprescindible i obligat coneixement per comprendre i integrar-se en la cultura catalana.
Octavi Nonell