La gimnasta Simone Biles, durant les Olimpíades de Tòquio, va declarar que no podia competir per manca de salut mental. Fou una mesura preventiva per la seva integritat física: no oblidem que realitza exercicis d’alta dificultat i, sense la suficient concentració, una caiguda pot tenir greus conseqüències. També va fer visible a nivell mundial, la importància de la salut mental i, sobretot, va ajudar que les persones afectades comencéssim a sortir de l’armari.
És necessari posar la salut física i la mental al mateix nivell. Tothom entén que una cama trencada vol temps de recuperació. En canvi, davant un estat mental de baix to, s’atribueix a l’actitud, o la manca de voluntat, o el caràcter de la persona. Molt poca gent comprèn que també requereix un temps de cura, el qual dependrà de la gravetat del problema. I de la mateixa manera que no se’ns acudiria tractar-nos una cama trencada sense ajuda mèdica, tampoc no hi ha cap inconvenient en demanar suport psicològic. És més, en molts casos seria necessari, però l’estigma social marca.
El psicòleg Patxi Izaguirre afirma que: “el patiment s’ha de valorar com qualsevol dolència física, en canvi, s’amaga perquè existeix molt analfabetisme psicològic”. I si algú, com l’actriu Veronica Forqué, el mostra, es troba amb una incomprensió insuportable, fins arribar al suïcidi. No es tracta de persones valentes o covardes que es treuen la vida perquè no volen viure, són persones que no han pogut vehicular el patiment, i no han trobat cap altra opció per alliberar-se’n. Com diria Izaguirre, va ser una mort per suïcidi. La primera causa de defunció no natural a Espanya, per davant dels accidents de trànsit.
M’alegra que destinessin la Marató de TV3 a la salut mental. Ajudarà a despertar consciències i fer entendre tota la dimensió transversal. Ara bé, no és el mateix una depressió, un trastorn de la conducta alimentària o una crisi d’ansietat, malgrat es posi sota una mateixa etiqueta.
La meva salut física ha sigut gairebé excel·lent durant molts anys, fins que amb l’edat es comença a perdre l’excel·lència. En canvi, la mental m’ha donat problemes en diversos estadis de la vida. Vaig llegir en algun lloc, llàstima no recordar on, que l’excés de present és estrès, l’excés de passat és depressió i l’excés de futur és ansietat. He patit i pateixo excessos de tota la línia temporal. La bona notícia és que, justament amb els anys, vas adquirint eines per afrontar-los i l’ajuda psicològica no té límit d’edat.
Elisabet Cassà