Solitud. Qui sap què és la solitud? Tothom pot sentir-se sol. Això no vol dir que hi hagi qui mai se n’ha sentit. Que sempre s’ha sentit acompanyat o acompanyada. Però crec que aquesta situació no és vàlida per a tothom.
S’acosten unes dates importants. Unes dates en que les famílies i els amics, acostumen a compartir forces estones de convivència. I tot i així, hi haurà qui se sentirà sol.
També hi ha qui aprofita aquestes dates, en que s’acostumen a guardar-se uns dies de vacances, per gaudir del plaer de viatjar. Llavors les celebracions poden ser dins d’un format familiar, però dins d’un conglomerat més ampli de nous coneguts i amics.
Solitud. A qui li agrada la solitud? Sovint ens trobem persones, que diuen preferir passar aquestes Festes en solitud. El fet d’haver perdut éssers estimats i, com tots, irreemplaçables, segurament en pot estar la causa. Tots hem sentit dir alguna vegada a algú que “ara no es com abans”. I de fet mai serà com abans! Però els nouvinguts a les famílies, amb la seva càrrega de rialles i innocència, acaben omplint aquells buits que de fet mai s’esborraran del cor.
Solitud. Qui es capaç de viure en solitud? Abans pensava que poca gent. De fet pensava i penso, que hi ha qui necessita estar acompanyat sempre, per no sentir-se sol o senzillament, perquè no s’aguanta a si mateix. En aquests casos, l’activitat i les companyies els són imprescindibles. Necessiten aparentment relacionar-se. Tot i que qui actua d’aquesta manera, molt possiblement durà al damunt una cuirassa, dins de la que amagar la seva personalitat i els seus sentiments. Sembla que alguns, tenim tanta por d’estar sols, que anem passejant pel carrer en constant contacte, amb el que algú ens diu a través del mòbil. Tant se val el que ens diguin; un acudit, una tafaneria, el que sigui amb tal de no sentir-nos sols. Recordo que abans en les tenses i pesades esperes de les consultes dels metges, la gent s’interessava i parlava de les seves afeccions. Això avui en dia és bastant inusual. Tot i que encara hi ha esperança: concretament, fa pocs dies, a urgències de l’Hospital de Mataró entre unes mares joves, s’explicaven les seves experiències i neguits.
Solitud. Qui viu en solitud? Crec que més persones de les que ens pensem? Quan veig una reunió de persones que no parlen i que totes estan pendents del mòbil, penso que estan soles. Recordo un amic que treballava a Barcelona. Cada dia agafava el Bus a la mateixa hora. Un dia em va dir que havia vist estudiants fer tota la carrera i no sentir-los mai la veu en 4 o 5 anys. Hem perdut la capacitat d’interrelacionar-nos? Hem perdut la capacitat d’empatitzar amb el nostre entorn? Sabem com són els nostres veïns? Com se diuen?
Sembla que en general tenim por de viure sols. Però per altre banda, potser volem viure en “societat” i companyia, encara que preservant la nostre solitud. Amagant el que som, els nostres sentiments, les nostres pors, la nostra vulnerabilitat.
Octavi Nonell