L’altre dia, del gimnàs estant, vaig veure una noia que rondava la vintena, vestida amb un top petit molt semblant a uns sostenidors. Podies pensar que s’havia oblidat de posar-se la samarreta. Lluïa un escot molt generós que mostrava el canaló, que no caneló. El canalillo, vaja. El primer pensament, automàtic, fou: “Mare meva, on va aquesta així? Després passen coses”. Immediatament, la meva alarma lila va començar a sonar estrepitosament: “Observació masclista fruit de l’educació patriarcal. Sembles la teva àvia. La noia pot anar com vulgui. Faltaria més. La vestimenta no pot culpabilitzar a ningú, altrament són prejudicis”.
Els homes que hi havia pel gimnàs no van pensar més enllà del canaló, mentre jo continuava observant l’entorn i reflexionant. Em vaig adonar que no era un cas aïllat, altres joves gastaven el mateix vestuari reduït. Aleshores se’m va generar el dubte si ho portaven perquè els agradava i punt; o per complaure al gènere masculí; o si amb aquella indumentària es sentien més femenines i empoderades; o, simplement, anaven d’acord amb la moda.
Segur que cadascuna té els seus motius, tots legítims. El que m’amoïna és el feminisme mal entès. Algunes dones ara no es volen ni depilar perquè ho consideren una esclavitud; altres consideren que vestir molt extremades les allibera. Unes critiquen les que volen abillar-se femenines perquè les consideren poc feministes; altres discrepen i creuen que tenir comportaments masculins, sobretot de lideratge, les acosta a la igualtat. Jo, què voleu que us digui, no m’entusiasma mostrar profusió capil·lar a les cames, però una minifaldilla, un tanga i uns talons em semblen més un esclavatge que un símbol feminista. Prou complicat que ho tenim les dones i, a sobre, dividides.
Sembla contradictori, però em pregunto el mateix amb el vel de les musulmanes que viuen a Europa. Realment el porten perquè volen, com a gest cultural, una picada d’ull als seus orígens? O bé com una imposició dels homes?
L’escriptora Najat El Hachmi, nascuda a Marroc i vigatana des dels vuit anys, ho té claríssim. Es desespera amb les dones que reivindiquen el vel, ho considera un pas enrere. I s’enfada amb les dones no musulmanes que apel·len a una suposada identitat. Per aprofundir en el tema es pot llegir una entrevista a El Confidencial o el seu llibre Sempre han parlat per nosaltres.
Potser és molt agosarat fer la comparativa entre un top i un vel. Però em semblen més presons culturals que una representació de la feminitat i del feminisme.
Prou complicat que ho tenim les dones i, a sobre, dividides.
Elisabet Cassà