PepsinaTots tenim dret a gaudir d’una vida digna. També tots hem de tenir les mateixes oportunitats per poder desenvolupar-nos. Això són drets que queden molt bé escrits en una Constitució com l’Espanyola, que en diferents capítols així ho recomana i ho reconeix.

Res més lluny de la realitat. Sense oportunitats, aquests drets són irrealitzables. Sense feina, sense sous dignes, sense ajudes veritables per corregir els desequilibris socials; tot això no deixa de ser literatura barata que, queda molt bé en els discursos dels nostres polítics i representants socials. Però d’aquí no passa.

Fa pocs dies vaig veure una pancarta, de la que reprodueixo una fotografia, els joves, expressaven la seva incapacitat per desenvolupar una vida independent i emancipada de les llars familiars, precisament per la manca d’ingressos dignes; però també de lloguers equilibrats als sous que imperen. És evident que qui comença a treballar, no pot cobrar una fortuna sense una experiència i unes capacitats que tan sols donen els anys de rodatge.

El normal és començar a treballar amb el salari base com a referència d’ingressos. Ergo: 900 euros mensuals. Tot i que, cal dir-ho, hi ha molt d’empresari aprofitat i xxx (paraula grossa), que s’aprofita de la necessitat dels treballadors i de l’excés de mà d’obra disponible, per pagar sensiblement menys del que per llei hauria de saldar mensualment als seus empleats.

És impossible poder-se emancipar pagant 500 o 600 euros de lloguer, més aigua, més llum, més gas, més l’imprescindible per poder menjar i sobreviure.

Espanya va fer un gran salt quan va assumir l’€uro com a moneda pròpia, però tant sols en qüestió de preus. Els salaris van quedar congelats i mai han estat en la mateixa proporció.

Una data que recordo molt bé. El dia abans de l’€uro, una barra de pa costava 60 pessetes. En quan se va imposar l’€uro, va passar a costar 60 cèntims. Ergo: 100 pessetes del dia anterior. El meu fill me va dir que el preu del xiclets havia passat de 5 pessetes a 5 cèntims d’€uro. I així amb tots els productes sense distinció. Ens van estafar vilment.

A vegades me pregunto si els fabricants espanyols fabriquen els seus productes perquè els puguin comprar els seus treballadors o no.

Amb la taxa d’atur juvenil més alta d’Europa i amb la desídia i el menyspreu que la nostra casta política té envers el nostre jovent, ens trobem que la generació potser més preparada de la història moderna d’Espanya, té el futur més negre que ningú se podia pensar.

Octavi Nonell