Ja està. És oficial. Des del dia 1 de juliol van passar a la història 135 dels 150 accents diacrítics existents. Ha expirat la moratòria per l’adaptació a la nova normativa, i es comet falta d’ortografia si accentuem més enllà dels 15 acceptats. Aclariment a persones poc amants de l’ortografia: els diacrítics serveixen per distingir mots que s’escriuen igual, però tenen significats diferents, com el “te” referit a infusió o el “té” procedent del verb tenir.
Tot va començar l’octubre del 2016 quan l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va anunciar la dràstica reducció d’accents. La majoria de mitjans de comunicació i centres educatius van acatar la decisió de l’IEC de bon inici. La desobediència s’ha viscut al carrer. No vam entendre aquest canvi de normativa, ni tampoc el motiu i la utilitat. Qui els emprava malament, seguirà igual, i qui en feia bon ús, va de bòlit (que no bòlid). Les meves creus: el soc i el són. Em consola llegir que en diari Ara tenen la mateixa brega: “Han aparegut accents nous on no n’hi havia i n’han desaparegut que sí que hi han de ser. També ens ha passat que alguns no posaven l’accent a són quan aquest sí que es manté” explica el lingüista Pau Domènech.
En teoria no hauria de ser complicat, només es tracta d’aprendre els 15 mots. Però em queda lluny l’època en què apreníem les preposicions d’una tirada, ara necessito entendre el per què. Per això m’he llegit les justificacions de l’IEC. Afirmen: “La comunicació no es fa per mitjà de paraules soltes, sinó de frases en les quals les paraules tenen un context sintàctic i semàntic”. Correcte, el context permet comprendre en molts casos. També argumenten que teníem Déu com a divinitat, i que ja no distingíem deu (nombre) de deu (doll d’aigua). D’acord. I què passa si hem trobat un os al bosc? Com sabem si ens referim a l’animal o a l’esquelet? Resulta que, en comptades ocasions, es permet utilitzar un diacrític que no està a la llista dels quinze, per desfer l’ambigüitat quan el context no acompanya. Aleshores no entenc la feinada feta, si la conclusió és tenir excepcions a la regla.
Em plantejava que el llenguatge evoluciona més ràpid que l’IEC. Constantment apareixen nous termes, molts provinents de l’anglès, i els adaptem a l’ús quotidià a tota velocitat. Aleshores al cap d’un temps es normativitza el mot, adaptat a la llengua catalana. D’acord, del software en direm programari, o no. Però considerava que potser seria més convenient ser més àgils i destinar els esforços a establir les paraules adients per no consolidar anglicismes, en comptes de potinejar els diacrítics. Teresa Cabré, nova presidenta de l’IEC, en una entrevista a VilaWeb em resol la incògnita: “Fins que no hi hagi una generalització d’usos no es pot incorporar cap novetat en la gramàtica. L’Institut no pot posar el carro davant dels bous. Si no, seria una acció autoritària”. Aleshores per què en l’ortografia sí que s’ha posat el carro davant?
Elisabet Cassà