Fins que la covid-19 no va tocar a les nostres sòlides portes en forma de confinament, davant la previsió d’un esclat de contagis i morts, no ens havíem adonat de la fragilitat de l’equilibri mundial. Altres virus ja havien donat senyals d’avís en els últims anys, com la SARS-COV1, Ébola, Zika, etc., però ens agafaven massa lluny o massa còmodes per preocupar-nos en excés, i els mecanismes de control sanitaris internacionals havien funcionat.

La Covid-19 ens ha colpejat fort. Què hem après? A part d’uns costums d’higiene que han vingut a quedar-se, devem haver après que un sistema sanitari fort és imprescindible i que la inversió en investigació mèdica és estratègica i vital. Cal preguntar-nos si els governs ho han entès. Esperem que aquests aprenentatges no els abandonin per prioritzar només el creixement econòmic per guanyar eleccions. La Salut Pública està lligada al benestar econòmic. Només el temps dirà quins governs ho han entès i quins no.

Juntament amb la pandèmia va arribar el confinament, d’ineludible compliment, i més tard una cosa que ens va portar a la memòria situacions bèl·liques passades o de repressió; el toc de queda. Calia aturar-lo com fos i és evident que la població en general, i més com més concentració demogràfica hi ha en un lloc, és difícil de controlar en els seus moviments. El virus viatja amb nosaltres i som el seu mitjà de propagació. Per tant era comprensible que es limités la mobilitat nocturna, ja que s’evitaven reunions inoportunes i moments de desinhibició festiva que tant agraden al virus. Algú creu encara que si no hi hagués hagut toc de queda s’hauria controlat la propagació de virus? Només cal veure el que ha passat al cap de setmana de la fi de l’estat d’alarma i ja tenim resposta. Va ser una revetlla al carrer, i encara avui hem de recordar una cosa: estem en una pandèmia mundial i el virus segueix entre nosaltres. Cal que la ciutadania prengui consciència, i els governs hem de vetllar perquè la mala pràxis d’uns quants individus no ens aboqui a tots a una situació sanitària desastrosa.

Les vacunes han arribat i amb elles l’esperança de la tornada a una situació similar a l’anterior a la pandèmia. Sembla que la fi d’aquest malson ja és a prop. Però de la mateixa manera que el virus es va estendre sense misericòrdia per tots els països en poques setmanes la solució també ha de fer-ho. Si els països rics es limiten a vacunar a la seva població i s’obliden dels països pobres un nou col·lapse està servit. Sembla que això s’ha entès així i, cada vegada, hi ha més veus que s’alcen demanant vacunes per a tothom. No s’enganyin, no només és per bondat, és perquè no torni el virus en forma de mutacions a colpejar-nos de nou la nostra zona de confort. Però així i tot, benvingut sigui aquest altruisme, si serveix perquè les societats riques entenguin que el món és massa petit i que hi ha massa interconnexió per ser egoista i insolidari.

Aquesta pandèmia ha estat i està sent molt dura. Però i si en lloc de tenir tot just un 1% de letalitat hagués estat un 30 o 50%? Els fonaments de tota la societat s’haurien ensorrat en una hecatombe sense precedents.

Espero que hàgim après la lliçó: per combatre aquesta pandèmia i les que vindran caldrà invertir molts més recursos en investigació i recerca. Només així podrem combatre els virus i vetllar per la salut de tota la població.

Soraya El Farhi

Regidora del Grup Municipal d’ERC-MES a Mataró