Podem dir que el nacionalisme català està configurat per distints moviments de caràcter i objectius socials diferents. ERC, JUNTS, CUP, PNC I PDECAT, més altres petites organitzacions polítiques, a més a més tres amplis moviments: el Consell per la República, l’Assemblea i Òmnium. Aquest dos d’una marcada i contrastada transversalitat, i, el Consell amb persones militants i afins al president Puigdemont.
Catalunya ha passat pel regionalisme català (vuitcentista), a una fallida República Catalana, no cal repetir les causes prou conegudes, però si remarcar que el republicanisme espanyol va ser-ne un adversari, i la derrota a la guerra civil ens va dur de nou els anys més foscos.
Represa la democràcia, sorgeix el nacionalisme autonomista de clara ambigüitat. Per una banda, la creació d’estructures per un possible estat, la defensa i recuperació de la llengua i cultura catalana, però amb una estratègia política en clara consonància amb els poders de l’estat, fos amb el PSOE o amb el PP, amb l’únic objectiu d’aconseguir un major grau d’autonomia política, però sense cap ànim d’emancipació respecte a l’Espanya.
Ara la situació és diferent, la base social i política per l’emancipació, dret a decidir o la independència (digueu-ho com vulgueu) ha crescut, ara el nacionalisme català ha perdut la seva ambigüitat i majoritàriament tots volen la independència.
Aquesta reafirmació política vers la creació d’un estat propi, ha portat als governs espanyols a unes postures clarament agressives i als partits polítics estatals i regionalistes a prendre posicions de confrontació respecte al que diuen des de fa temps “El problema catalán”. Clara és la repressió vers els nostres líders empresonats o exiliats, així com les nombroses causes judicials pendents de resoldre.
Podem afirmar que el nacionalisme espanyol més ranci ha sortit de la seva letargia, d’actuacions i pensament clarament feixista i amb això les contradiccions a la dreta i a l’esquerra, tot i les seves diferències ideològiques tots ells tenen un objectiu comú: “La unidad territorial de España”.
Amb tot aquest mosaic, i després de molts dies amb estira-i-arronsa, el Govern de la Generalitat torna a estar a punt per a ser nomenat pel Parlament. Serà un govern de coalició amb profundes diferències ideològiques.
Que passarà?
Seran capaços de treballar per a la reconstrucció econòmica i social que tant ens cal?
Seran conscients i lleials per a mantenir els pactes d’un govern de coalició?
Crec que ha arribat el moment de fer una bona tasca política i diàleg per anar junts cap a la reconstrucció nacional social i econòmica.
Prou de fer política amb els sentiments.
Albert Geronès