Un diumenge a la tarda qualsevol. Sofà i pel·lícula de motor basada en fets reals. Disposada a passar una bona estona amb l’adrenalina disparada i la benzina corrent per les venes. “Le Mans 66”, amb Matt Damon i Christian Bale, ofereix els ingredients esperats. Però darrere la història s’amaga un rerefons. A primera vista tenim la velocitat i, més oculta, la mirada al motor real que mou el món: l’economia. Concretament el capitalisme.
Caroll Shelby i Ken Miles, enginyer i mecànic respectivament, pilots ambdós, reben l’encàrrec de Ford per crear un automòbil més ràpid que els Ferrari guanyadors, any rere any, a la cursa de 24 hores de Le Mans, durant la dècada dels 60.
Ford compta amb un pressupost il·limitat per dur a terme el repte. No entrarem en els sous dels treballadors i reivindicacions no ateses a l’època, ni tampoc en riscos laborals als anys 60. I menys en automobilisme, sector amb inseguretat inherent. S’exposa al perill qui va tacat d’oli i greix, no qui duu corbata.
Shelby i Miles, presumptes protagonistes, en realitat actuen com a titelles, arrel de les disputes personals i professionals entre Henry Ford 2 i Enzo Ferrari. Us sona allò que a la guerra no hi va mai qui la declara? Es valen de les necessitats dels desafavorits, o simplement de les hipoteques per pagar. I, en aquest cas, l’encàrrec suposa un projecte de vida i un somni pels dos individus, aleshores la passió i la vocació minimitzen els inconvenients.
Atenció “espòiler”: Ford desbanca a Ferrari. Henry Ford agraeix la victòria al seu director de carrera Leo Beebe. Ni una paraula als dos artífexs reals de la contesa. Especialment Ken Miles, el qual va fer diverses voltes ràpides durant la cursa, superant el rècord de velocitat del circuit.
Benzina, lluites de poder, capitalisme, mentides als anys 60 del segle passat… i no sona a anacronisme.
El meu avi centenari afirma que el capitalisme s’ha deshumanitzat. Més radical fou l’economista i activista Arcadi Oliveres, en demanar-ne directament la destrucció. Certament, el sistema provoca moltes injustícies. Alguna cosa falla quan l’estructura de famílies, institucions i empreses es basa en els diners; aleshores es prenen decisions per salvar l’economia enfront la salut; el PIB (Producte Interior Brut) es centra en factors monetaris. I tants altres exemples…
A Nova Zelanda decideixen implementar el benestar en els seus pressupostos. “Ningú vol viure en un país on, malgrat un fort creixement econòmic, hi ha famílies sense llar, el medi ambient es degrada amb rapidesa o les persones amb problemes de salut mental no reben el tracte que necessiten”, declara la primera ministra Jacinda Arden, segons recull “El Economista”.
I si ens replantegem quina energia impulsa el motor que mou la humanitat?
Elisabet Cassà