Des de Junts per Mataró, com a la resta del país, seguim amb expectació la formació del que ha de ser el Govern de la XIII legislatura al Parlament de Catalunya, de la qual ara ja fa 15 dies s’hi van escollir els membres de la Mesa de la cambra i la seva Presidenta, la Laura Borràs.
De totes les lectures que podem fer dels resultats del 14 de Febrer, em sembla que n’hi havia una d’inapel·lable: Esquerra i Junts al capdavant. A partir d’aquí, tocava seure i negociar, i de fet, així va ser durant les primeres setmanes, en què després d’anys de soroll a govern, es va aconseguir fer un silenci sepulcral fins a la signatura del pre-acord entre ERC i la CUP en què s’hi reflectien una sèrie de pactes programàtics, fins al compromís d’Aragonès a sotmetre’s a una qüestió de confiança a la meitat del mandat a canvi de que la CUP li garantís estabilitat i l’aprovació del pressupost. Sí, la CUP garantint estabilitat, sembla que la política catalana no ens vol deixar de sorprendre.
Quant ak procés d’independència, amb una política espanyola absolutament polaritzada entre dreta i esquerra, amb constants embats electorals i una pugna entre el PSOE i el PP i altres companys de viatge que malden per fer-se amb les restes de la desfeta de Ciudadanos, sembla difícil poder avançar en el camp negociador. Les últimes senyals són ben clares: la no admissió a tràmit per part de la Mesa del Congrés dels Diputats de la Llei d’Amnistia, l’oposició de la fiscalia del Suprem a la concessió d’indults als presos polítics o la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) sobre la nova llei d’educació espanyola coneguda com a llei Celaá, que no blinda el català com a llengua vehicular a Catalunya. Tot això augura grans incerteses i obliga als partits independentistes a consensuar una estratègia de país. No tenim cap altra alternativa que anar tots plegats.
Però aquí no acaba l’escenari negociador, ni molt menys. El dilema crucial vindrà del front econòmic: en plena pandèmia, amb un atur desbocat i una incapacitat manifesta de poder generar ingressos, restem a un escenari d’increment de dèficit públic que, malauradament, es traduirà en una impossibilitat de realitzar moltes de les demandes socials que requereix el país.
Als debats d’investidura de divendres passat i d’aquest dimarts, el candidat Aragonès hi ha arribat amb el pre-acord amb la CUP i la pressió a Junts per Catalunya per adherir-s’hi. Analitzant l’acord, i a tall il·lustratiu, hi ha la implantació d’una renda bàsica universal (RBU). La proposta suscita moltes preguntes: com es finançarà, quins fluxos migratoris pot crear, si s’hi establiran restriccions de nacionalitat, i sobretot, és possible fer-ho sense caure en una nova limitació del Tribunal Constitucional. Hi ha més. Regulació del mercat de lloguer, Banca Pública de Catalunya… Tot plegat obre un interessantíssim debat que davant de l’escenari econòmic de futur, requerirà respostes. Més impostos? Més regulacions?
En qualsevol cas, l’aritmètica mana. S’imposa la realitat. Tornem a la lectura dels resultats del 14F: Esquerra i Junts al capdavant. Sembla que aquí li ha mancat lideratge al candidat Aaragonès. Tal com, encertadament, va dir Elsa Artadi el cap de setmana passat, no pot haver-hi acord d’investidura si no hi ha acord de legislatura. S’entén perfectament i qualsevol manifestació apel·lant a la responsabilitat per la situació d’emergència, cau pel seu propi pes. Hi ha massa en joc.
Cal una negociació serena, sense apriorismes i cercant totes aquelles fórmules en què, sigui quin sigui el govern i la oposició que se’n derivin fruit de l’acord d’investidura, posin a Catalunya al davant de tot.
Alfons Canela
Portaveu del Grup Municipal de Junts per Mataró