Amb l’escàndol a l’Institut del Teatre, un clamor de veus increpen, no només la dissidència de la cúpula directiva davant uns fets que tothom sabia, sinó al silenci de l’antic alumnat. Avui, algunes figures són reconegudes en el panorama escènic català.

L’actor Joel Joan es justifica constatant que només tenien 15 anys, i l’actriu Agnès Busquets afirmant que als anys 90 allò era normal. En ple segle XXI ens poden semblar arguments de poc pes. I és veritat. Però no tot és tan senzill. No es poden reprovar actituds divergents a les nostres opinions. Qui pot demostrar que el seu comportament hauria estat un altre, en les mateixes circumstàncies? Un proverbi assenyala alguna cosa semblant a: no jutgis a ningú si no has portat tres dies les seves sabates.

Vagi per endavant que no soc psicòloga, en canvi tinc experiències vitals com a dona. Si garbellem records, totes podem trobar exemples de mal recordar. La vara de mesurar ha canviat en els darrers anys, per sort. Abans, molts cops no eres conscient de l’abús, havia de passar temps, de vegades anys, fins adonar-te’n. I quan arribes a la conclusió, què? Com ho demostres? Tothom té l’empenta d’engegar un procés judicial sobre un tema del qual difícilment pots aportar proves? No heu vist mai víctimes avergonyides i botxins arrogants?

Fins que no s’engega un moviment de sororitat amb una implicació real de les agents afectades, que exerceix una força de tsunami, moltes no es veuen capaces de desenterrar records dolorosos. Valentes totes. Tant les que posen el focus mediàtic en el seu patiment, com les que aprenen a tirar endavant allunyant tant el focus com el calvari.

Us heu plantejat que potser admiràveu el personatge, i una part de vosaltres no volia veure que és un desgraciat? Això també és un procés dur. Costa acceptar que anàveu errades i no mereixia la vostra consideració. Normalment no ho exterioritzes ni ho parles amb ningú, excepte quan veus que no estàs sola.

I què dir dels estaments superiors, els quals acostumen a invisibilitzar sistemàticament els comportaments inadequats de personatges de renom, malgrat els cercles propers estiguin al cas? No els costa massa aconseguir el silenci de les víctimes perquè normalment ja callen.

Qui critica els silencis, els felicito. Senyal que no han estat mai víctimes d’abusos, cosa que celebro; o potser encara no s’han adonat, aleshores tota la meva solidaritat per afrontar la situació quan despertin. Tant problemàtic és callar molt com jutjar massa.

M’alegra veure que les noves generacions, desacomplexades, sense tants referents de Disney en l’educació, estiguin llençant per la borda el que era normal als 90 i mostrin la realitat: és una aberració seguir amb el model patriarcal.

Brindo per un 8 de març que duri 365 dies.

Elisabet Cassà