Homes a qui els agrada el futbol.

Consti que m’agradaria equivocar-me, però només cal palpar la pràctica del dia a dia: informacions com la mort de Maradona o la dimissió del president Bartomeu obren telenotícies, per davant de l’evolució de la pandèmia. Vaig respirar alleugerida que l’accident de l’alpinista Sergi Mingote, quedés com a titular indiscutible de la secció d’esports.

És una llàstima que Mingote hagi hagut de morir perquè se li dediqués una programació especial. S’havia fet poca difusió del repte 14×8000, o dels projectes inclusius que duia a terme a través de la fundació Onat. Ho sé, ho sé. La justificació és que el futbol desvetlla passions i genera molts diners. La resta d’esports no hi poden competir.

Aquest fenomen no és nou. El veterà alpinista Jordi Pons, en el seu llibre Alpinisme sense ficció  relata “com ja és habitual al nostre país, tan bon punt s’acaba el campionat de lliga de futbol, els mitjans de comunicació poden ocupar-se d’altres notícies del món de l’esport, entre les quals hi tenim cabuda nosaltres els alpinistes”. Es refereix a la primera expedició catalana a l’Everest de l’any 1982. No van fer cim. Per cert, Pons és una figura destacada i octogenària. Haurem d’esperar al seu traspàs per veure homenatges?

I, si parlem de l’esport femení, és per plorar. Segons el llibre Micromachismos, dels periodistes Geles Hornedo i Aitor Alonso, l’Atlètic femení, líders a la lliga el 2016, van cancel·lar una roda de premsa perquè no es va presentar cap mitjà de comunicació. El mateix any es va publicar un estudi del Consell Superior d’Esports: “Només en 5 de cada 100 notícies les dones són protagonistes. I algunes no eren esportistes, sinó novies o dones d’esportista.” Per sort, almenys el futbol femení es comença a visibilitzar.

Vaig seguir amb interès una World Tour Finals femenina de bàdminton. Una de les contrincants era espanyola: Carolina Marín. Rastrejant titulars per trobar el ressò, vaig descobrir el seu brillant palmarès, i que ha escrit un llibre.

La meva desafecció pel futbol va començar durant la crisi del 2008, en comprovar que la majoria érem mileuristes, amb una bona sort, i aquells nois cobraven uns sous desorbitats: la felicitat que provoca els gols de Messi no dona de menjar. Entre la poca afició futbolística i el fet de ser dona, cada cop em sento menys representada en la tria de les notícies esportives que m’ofereixen.

 

Elisabet Cassà