Durant l’època d’adolescent rebel, quan rebatia constantment els arguments de la meva mare, ella em va anomenar llengua llarga. Aquesta llengua llarga se’ns està quedant curta. En temps de populismes, polarització i politització en tots els àmbits de la societat, es fa servir la llengua per crear conflictes i més divisió.

Penso, escric, somio i estimo en català. Cerco a internet i vaig aprendre el codi de circulació en castellà. Durant anys evitava l’arcén en comptes del voral; encara ara dic xiringuito en comptes de guingueta, embrague i no embragatge; faig servir barbarismes com bueno o vale. Acabo de descobrir que la burbujita rosa per aprendre a nedar, en realitat és la bombolleta[i]. Confesso el meu convenciment sobre la correcció del mot guixeta, i a les classes del nivell C2 de català em van esmenar: la paraula taquilla o armariet és la bona. Pateixo aquesta dicotomia lingüística, tot i haver estat escolaritzada en català i amb un certificat de nivell superior de la meva llengua. No parlem de les generacions que van anar a l’escola durant la dictadura franquista…

Per mi no ha estat mai un problema, em sento afortunada de conèixer dues llengües de forma nativa. Un amic andalús, quan li reconeixia el meu accent castellà poc depurat per l’arrel catalana, em va rebatre que la seva pronúncia andalusa tampoc s’acosta al castellà estàndard. Quanta raó! Justament seria més enriquidor escoltar amb normalitat les variants de les parles del català i el castellà als mitjans de comunicació. Vaig llegir una piulada sobre l’anunci del torró d’Agramunt, no locutat[ii] en català oriental. Ni m’havia adonat del centralisme i la poca sensibilitat cap a les terres de Ponent.

El problemàtic, és valer-se sistemàticament de l’argument que en castellà ens entenem tots, i l’ús del català quedi menystingut per norma. El desembre passat, la periodista Txell Feixas parlava del seu llibre “Dones valentes” a la Llibreria Altaïr, via Instagram. Una persona va demanar el canvi de llengua, amenaçant amb abandonar la sessió. De seguida van passar a castellà. De veritat que ja no podré escoltar una catalana presentant el seu llibre en català a una llibreria de Barcelona, en la seva llengua vernacla?

L’escriptor Màrius Serra qüestionava un tema similar a l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, la qual defineix aquest debat com el “rotllo fiscalitzador de la llengua”. Tenim una llengua minoritària, cada cop menys vehicular perquè el jovent es decanta pel castellà a l’hora de publicar a les xarxes socials; al Telenotícies i en altres programes de TV3 repeteixen la paraula xiringuito sense despentinar-se. No creieu que tenim l’obligació de preservar un patrimoni lingüístic? No és política, sinó quelcom molt més gran i de major abast: la cultura. Ara m’he passat d’utòpica, oi? Com m’agradaria tornar a tenir la llengua llarga…

[i] Segons el TERMCAT.

[ii] El verb locutar només està admès al portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

 

Elisabet Cassà

@Radio la voz cerdanyola 2017