Qui més qui menys, ha tingut algun ídol o algun heroi a qui admirar o en qui emmirallar-se en la seva vida. De petits els nostres pares o potser aquell oncle tan valent per motius que no sabem explicar. Després, potser amb la lectura ens fixem en altres herois. També el cinema ha ajudat a vegades a mitificar en el nostre cervell, alguna figura llegendària a la qual d’alguna manera ens agradaria semblar-nos. Les noves tecnologies també han contribuït a crear éssers intrèpids i valents que han projectat les seves capacitats en la nostra imaginació.
Però el decurs del temps, inexorable, sovint ens fa canviar la perspectiva en què analitzem i veiem aquests herois que, sovint, sols existeixen en la nostra imaginació. El cas més flagrant de desencís, sovint el tenim amb els més propers. Amb els pares i/o avis que admirem, fins que arribem a l’edat crítica en què comencem a jutjar-los. Més endavant, el temps ens farà adonar del nostre error i tornar-los a valorar, però ja des de la perspectiva de l’experiència de la vida. Des d’aquest escrit d’opinió, vull retre homenatge a dos col·lectius als quals considero veritables herois: els avis i els menuts de la casa.
Dels avis poca cosa puc dir que no sigui repetitiva. Han estat la generació més sacrificada. Tota una vida treballant per veure’s ara arraconats en una mena de pàrquings que, quan ells eren joves, no existien. Els geriàtrics o els Centres per Gent Gran, han estat un invent maquiavèl·lic per treure’ns del damunt la responsabilitat, i sí, també la feina de fer-nos càrrec dels nostres familiars, quan ja són molt grans. Ells en el seu moment, als seus familiars grans, els cuidaven fins al darrer moment. Segur que hi ha, i si no la trobem, la inventarem; mil excuses per fer-ho. Però segur que també ells, que són els primers a justificar-ho perquè “no volen destorbar”, tampoc ho acaben d’entendre. I per acabar-ho d’arrodonir en pitjor, ara ni tan sols els podem anar a visitar i fer-los companyia, tot explicant-los les novetats del dia a dia de la família.
I després tenim als menuts de la casa. Alguns no han acabat de prendre gaire consciència de la situació que vivim. Els hi ha vingut una mica com una cosa natural, potser per la seva curta edat. D’altres han notat un canvi abismal entre què feien i el que ara poden fer. Ham deixat de visitar altres infants de la mateixa família. Han deixat de compartir moments especials a casa dels seus amics. I per arrodonir més encara el desgavell, ara els hi hem dit que a primers d’any, no hi haurà Cavalcada de Reis. Però s’hi han adaptat molt millor que no pas els seus “assenyats” pares.
Per això. Per aquest motiu vull retre homenatge als HEROIS D’ESTAR PER CASA: els avis i els nens. Els més propers i sovint els menys valorats, en la seva capacitat d’adaptació a les circumstàncies que, el #coronavirus i la inconsciència d’alguns conciutadans ens han condemnat a suportar.
Octavi Nonell