No fa pas gaire temps que compartia projecte amb les tres persones de la fotografia. Ara, cadascun d’ells ha agafat un camí diferent i m’obliguen a escollir-ne un, o potser a cap dels tres.

Cadascun d’ells, encapçalin candidatura o no, lideren en aquest moment una formació política diferent.

Al primer, Carles Puigdemont, mai li va agradar la nova forma que va agafar CDC. Al Congrés constituent del PDECat ja es va desmarcar de la direcció del partit, afirmant que si era allà, hi era com a president de la Generalitat. Mai va respectar, com jo penso que s’ha de fer, els dirigents del partit, mentre que ells si que ho feien respecte al president del país.

A Puigdemont no se li pot negar el pes del seu lideratge com a president legítim de Catalunya, que l’estat espanyol ha destituït i perseguit agafant-se a una interpretació interessada de l’article 155 de la “Constitución”. Va abandonar el PDECat el 31 d’agost d’aquest any i ha convertit la marca “Junts per Catalunya” en el seu partit, deixant tota l’herència de CDC al PDECat. Això sí, prenent-li l’espai electoral. S’envolta de gent, generalment de prestigi, però que es desmarquen de qualsevol lligam amb CDC i Pujol, oblidant-se de l’obra de govern que van fer i les estructures de país que van construir.

El del mig, Artur Mas, va començar discretament com a regidor a l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona, però aviat va demostrar la seva capacitat personal i política com a conseller i conseller en cap, convertint-se de forma natural i volguda per Pujol, com al seu successor. Inicialment parlava poc de nacionalisme i menys encara d’independència, però la veritat és que la transformació social del país cap a l’autodeterminació l’ha fet ell convocant la consulta del 9N el 2014. No ha perdut cap elecció, malgrat els pactes, entre els quals hem d’incloure ERC (recordem el tripartit), li van impedir arribar abans a la presidència de la Generalitat.

Mas ha assumit la responsabilitat de governar en moments complicats, prenent decisions a vegades poc populars, sovint a causa de la mala gestió anterior del tripartit.

Mentre Puigdemont marxava, Mas deia que ell es mantenia al seu lloc, fidel al projecte de sempre.

Pel que fa a Marta Pascal, una jove política catalana provinent de la JNC, es va convertir amb la primera coordinadora general del PDECat, representant la veritable renovació interna. Personatges que, per edat, podrien ser els seus pares, no li van deixar espai i no van respectar el que representava.

A diferència d’altres i contràriament al que alguns venen, va ser conseqüent amb la situació i va deixar, primer el seu escó al Senat i posterior la militància al partit que dirigia, deixant de viure de la política i exercint de professora a la universitat. Autònoma com és, no se la pot acusar de viure de l’administració.

En aquest moment encapçala la candidatura del PNC, sorgit a partir del moviment social “El País de Demà”. Fins aquest moment és l’única candidatura que explica amb claredat els punts del seu programa de reconstrucció del país. Se li pot tirar encara que el seu discurs nacionalista és massa tebi, però el que diu no és gaire diferent del que sabem que farà ERC, que de moment recolza el PSOE en moments clau de la política espanyola.

Si pensem en el vot útil, convençuts que seran molts els que sentimentalment es veuran a prop de Puigdemont, aquesta és la millor opció. Però també és l’opció dels que volen mantenir alguna cadira o obrir-se camí per primera vegada en política. Però si fem la reflexió que tenim obligació de fer abans de qualsevol votació, l’elecció no és fàcil, sobretot si volem ser lleials als nostres inicis.

Sempre ens quedarà la CUP!

Quim Fernàndez

@Radio la voz cerdanyola 2017