Caminant tot sol pel carrer, abstret en els pensaments, recordava l’estrepitós so de les motos, dels cotxes i de la remor del parlar de les persones que l’envoltaven, caminava lentament amb pas dubitatiu, cap a la dreta, s’atura. Torna a caminar cap a l’esquerra, tot fent ziga-zagues, i,  de cop i volta un ensurt pel tritlleig d’una bicicleta que passa a fregar de l’espatlla.

Aparta, borinot !!! li etziba el ciclista.

Desconcertat, sense saber que fer, observava lentament tots els edificis del seu voltant, com si cerqués un amagatall… portals, botigues i bars, molts de bars.

Ara tot està tancat. Accelera el seu pas, tot buscant el refugi més adient. No el troba.

Recorda que temps enrere podia entrar en un bar, on es trobava segur, aquí podia enterrar la seva soledat,  ser anònim. Seia en un tamboret a la barra i demanava una cervesa. Amb una mirada contemplativa observava la seva decoració.

Cada bar té la seva atmosfera, el color de les parets, la llum, les ombres. Les seves olors que es barregen i es confonen elements tots ells i li donen la seva personalitat.

En un bar hi ha de tot i pots fer de tot: mirar, llegir, ensumar, escoltar, menjar, beure, plorar, riure o potser parlar amb algú.

Ara no ho pot fer.

Per fi ha trobat un espai on fugir de la solitud. És una plaça petita amb arbres i coloms, aquests se li apropen, també es deuen sentir sols.

Malgrat que segueix tot sol, imaginant un món on pogués parlar amb algú.

Aquests dies de festa han estat diferents, ens hem pogut retrobar de manera controlada i limitada amb la família, però no oblidem que hi ha hagut molta gent que ha estat sola, a casa i als hospitals, per ells el meu record.

Albert Geronès