El passat 24 de novembre va morir Montserrat Carulla, una de les actrius més estimades del teatre i televisió catalanes. Coneguda pels seus papers a sèries com Secrets de família, Laberint d’ombres o El cor de la ciutat, però encara més per les seves actuacions a obres de teatre com L’enterrament és a les quatre, Mort de Dama i La filla del mar, entre altres.
Creu de Sant Jordi i reconeguda com la Dama del teatre, sembla ser que la seva trajectòria no va ser suficient per obrir els informatius de la nostra televisió. Sí, la nostra, la d’aquí, que al dia següent obria amb la mort de Diego Maradona amb una programació especial a partir de la una de la matinada.
La televisió catalana no es va acomiadar dignament de Montserrat Carulla. No es va emetre ni una obra de teatre, ni retalls de les seves sèries més emblemàtiques, ni un 30 minuts que repassés la seva trajectòria professional. I això és una mostra més del paper que té el teatre en la nostra societat i mitjans: prescindible i en un segon pla que sembla que mai deixarem enrere.
El teatre s’ofega avui més que mai castigat per una pandèmia que no vol donar treva. Com aquell veler que navega a servei del vent, intentant trobar l’estabilitat per poder fondejar. Al teatre, a les actrius i als actors els hi falta aquesta àncora, i una de les claus per poder-la trobar és la visibilitat. Donar espai i veu a projectes, produccions i professionals del sector per fer del teatre una professió digne.
Hem de reconèixer la importància que té el teatre i la cultura en la construcció de nosaltres mateixos. Perquè busquem coses que ens emocionin, que ens esperancin, però també que ens enfadin, entristeixin o incomodin. Busquem sentir. Necessitem sentir. I per això no podem permetre que actrius com Montserrat Carulla se’n vagin per la porta del darrera, davant d’un teatre amb un pati de butaques buit, els focus apagats i un attrezzo a mig muntar.
Ariadna Morales