Aquest 2020 serà recordat com l’any de la propagació de la Covid 19. Però en aquest article farem memòria d’una altra pandèmia molt més longeva: la violència de gènere.
La periodista Júlia Sousa, en el seu llibre Sexismo, la violencia de las mil caras, recull una afirmació de la ONU: “la violència de gènere és la principal causa de mortalitat de les dones entre 15 i 44 anys, molt per damunt del càncer, els accidents de trànsit o altres factors”. El 2016, la mateixa ONU va qualificar el problema com a “pandèmia mundial”.
Vint-i-cinc de novembre. Coincideix el decés de Maradona, amb el dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones. No endevineu quin fet ha ocupat més portades? I no parlem de l’enfoc sobre el personatge: exclusivament futbolístic. Altaveu tancat en una de les dues cites anuals de clar posicionament femení en les agendes mediàtiques. Caldrà esperar el proper 8 de març, a veure si estem de sort.
No cal arribar a l’extrem de maltractaments, o fins i tot defunció, per parlar de violència i de sexisme. Trobem casos en el nostre dia a dia, i no en som conscients. Llegeixo sobre el descens de l’IVA de les mascaretes, del 21 baixa al 4%. Bona notícia. Però què passa amb les compreses, tampons i les copes menstruals? Ni tan sols els bolquers es salven. Escòcia és el primer país on, per llei, garanteix l’accés gratuït a productes d’higiene per la menstruació. Les estudiants de secundària i les universitàries ja es podien acollir a l’exempció de pagament, ara s’ha estès a la totalitat de la població femenina. Justament aquí es volia abaixar l’IVA, però amb el virus ja se sap: altres prioritats.
Una altra periodista, Ana Bernal Triviño, en una conversa amb Anne Igartiburu sobre la dona i la lluita per la igualtat, tracta el qüestionat paper passiu de la dona davant d’una violació. En la lluita per la supervivència, el sistema límbic reacciona amb la immobilitat. Exemplifica amb els taurons: es fan el mort quan es senten en perill. I en el nostre cas, una paràlisi natural, purament instintiva, és constantment jutjada. I encara cal justificar-la amb un sentiment de culpabilitat.
També es pot esmenar la doctora Carme Valls Llobet. S’ha esgargamellat sobre la necessitat de realitzar estudis mèdics també a una mostra representativa de dones, i no equiparar les reaccions dels homes a tota la humanitat. No funcionem igual.
Em podria estendre més, però el número de caràcters és limitat, com il·limitades són les formes de violència de gènere.
Elisabet Cassà