Estem en una societat covarda, poruga. Una societat que no s’atreveix a dir les coses pel seu nom. Que no s’atreveix a plantar-se per defensar allò que la perjudica, incapaç de plantar cara per allò que són els seus drets. En tenim molts de casos.
Per exemple, no som capaços de sortir al carrer a reivindicar les nostres llibertats, per por a perdre uns drets i unes llibertats que moltes vegades ja, ni tenim, ni podem gaudir. Dit d’aquesta manera, sembla una exageració. Però no patiu. Us posaré més exemples que generalitzen, però són un mirall de la realitat.
Som incapaços de cridar-li l’atenció al veí de l’escala o de la porta del costat, que té comportaments incívics. Perquè no volem estar malament amb ell, però seguirem estant malament amb nosaltres mateixos. Ens enfadarem dins de casa, però no li direm res.
Som incapaços de queixar-nos al professor dels nostres fills, perquè -potser li agafa mania i després…- i per por o covardia, seguirem suportant una situació que potser fins i tot perjudica al nostre fill.
Som incapaços de protestar al metge, que porta anys donant-nos a nosaltres o algun familiar, medicines que no fan cap efecte, en lloc de fer una revisió profunda per resoldre un dolor, pal·liar una malaltia o quelcom semblant que ja dura anys.
Els nostres polítics són incapaços d’afrontar els problemes de cara, nomenant les coses pel seu nom i prenent les mesures que calgui. Ara mateix tots ho hem vist amb el tema del #Covid19. Però ho veiem també amb la problemàtica soterrada de la immigració, que ningú s’atreveix a tocar -per no perdre vots, o per no ser titllat de racista o xenòfob- i amb l’incivisme, caldo de cultiu de futurs problemes; i també amb la inseguretat que coarta la nostra llibertat.
Som incapaços de perdre un parell de minuts per omplir una nota o full de reclamació; i això ho he viscut en persona un grapat de vegades quedant-me sol; per protestar per un servei deficient que, com ningú protesta, seguirem patint indefinidament.
Sí, som uns covards. Però el més vergonyós de tot és veure com essent uns covards, som a vegades de cruels, a l’hora d’exigir-li algú que està per sota nostre o depèn de nosaltres; ja sigui en l’àmbit laboral, social o dins de l’entorn familiar.
Som covards amb els que creiem que són iguals o superiors. Però despietats amb els que considerem inferiors.
Octavi Nonell